LA TEORIA DELS SIS GRAUS, UNA TEORIA MÉS

L’últim dia a classe, com molts altres dimarts, vam acabar parlant d’un tema que particularment sembla que ens crida l’atenció “la teoria dels 6 graus”. Aquesta teoria, proposada el 1929 per l’escriptor Frigyes Karinthy intenta aprovar que “el món és un mocador”, i que qualsevol persona de la Terra por estar connectada a qualsevol altra a través d’una cadena de coneguts que no té més de cinc intermediaris (connectant a ambdós persones amb només sis enllaços).

Durant els quasi 80 anys que han passat des de la seva aparició, numerosos científics, psicòlegs i estudiosos han intentat afirmar-la mitjançant experiments, tot i que molts dels resultats obtinguts no foren els esperats. Un exemple és la prova que l’any 1967 ideà el psicòleg americà Stanley Milgram, anomenada “el problema del petit món”, teoria publicada al llibre “Psychology Today”. L’experiment consistia en seleccionar al atzar diferents persones de la meitat oest d’Estats Units perquè enviessin targetes postals a un desconegut situat a Massachusetts. Els remitents coneixien el nom del destinatari, la seva ocupació i la localització aproximada. Se’ls va indicar que enviessin el paquet a una persona que ells coneguessin directament i que pensessin que era la que més possibilitats tindria, d’entre tots els seus amics, de conèixer directament al destinatari. Aquesta persona hauria de fer el mateix, i així successivament fins entregar el paquet personalment al destinatari final. Tot i que Milgram va aprovar que els paquets entregats correctament només havien passat per entre cinc i set persones, la teoria fou criticada perquè només foren una tercera part els paquets que finalment arribaren al destinatari final. De la mateixa manera, es considerà que els participants escollits pertanyien a una classe social per sobre de la normal i, per tant, les possibilitats de rebre el paquet eren superiors a la mitjana.

Amb l’arribada d’Internet, neixen les missatgeries instantànies, els correus electrònics i les xarxes socials, on mitjançant amics dels teus amics, pots crear una xarxa de coneguts enorme. Aquest fet fa que la teoria torni a recobrar la importància que anys enrere havia perdut.

A Internet hi ha, per exemple, una pàgina web creada per la revista Time, i anomenada “The Oracle of Bacon” on pots introduir el nom de dos famosos i automàticament fa la unió que tenen mitjançant coneguts per mig.

Bé, com és obvi, tan si apareix a Internet o no, les probabilitats que dues persones famoses es puguin posar en contacte amb pocs intermediaris per mig són majors a que dues persones desconegudes ho aconsegueixin de la mateixa manera. La raó és molt senzilla: els famosos sempre tenen molts coneguts (no amics) que són productors, realitzadors, guionistes, polítics, actors,..., i per tant les possibilitats augmenten considerablement.

Jo no dic que no hi puguin haver persones que visquin a l’altre punta del món i que en pocs intermediaris es puguin relacionar. Simplement penso que mentre hi haurà persones que necessitaran menys de 6 intermediaris, altres persones, per falta de recursos, en necessitaran 50. Sempre, tenint en compte que aquesta teoria es va fer quan ningú podia imaginar que algun dia hi hauria una revolució tecnològica com l’aparició d’Internet, i per tant, que aquests contactes haurien de ser mitjançant boca- orella o el correu tradicional.

No sé, digueu-me reàcia a creure en aquestes coses, però em sembla molt il·lús creure que entre un nen indígena d’una tribu de Brasil i un avi d’una tribu d’Indonèsia hi puguin haver els mateixos intermediaris que entre Angelina Jolie i Bill Gates, que són màxim sis intermediaris.